Tan sols volia dir-t'ho...

Saps...? No va ser ahir que marxares, i, tanmateix, encara et sent ací, present...

Sé perfectament que no pots llegir açò, que ahir a la nit no escoltares res del que vaig dir-te sanglotejant... Ho sé... Clar que ho sé. Però, no saps com de difícil és pensar que ja no hi ets, que mai t'adonaràs del correu que t'envií de matinada, que mai em donaràs l'abraç que em devies.

No sé perquè cony escric açò... Al cap i a la fi, de què va a servir-me? No va a traure't ací, no va a portar-te tampoc a casa amb el teu germanet... Ahir parlí amb ell. No saps, te jure que no ho saps, quant t'estima el xiquet, ni quant et troba a faltar. Ta mare encara no pot parlar de tu sense plorar.
Va fer-me il·lusió que em cridara. Volia invitar-me a allò que ta iaia volia fer-te el dia 10, però se l'oblidà. No hauria pogut anar-hi, totes formes... Sé que a tu no t'agradaven tots aquests rotllos que ta iaia es trau amb l'església. Saps que a mi tampoc, però ja està molt major, i ta mare vol agradar-la.

Des que em van cridar, fins ara, hauran passat unes 35 hores. 30 les he pensades en tu. Per ací tot continua bé, com sempre... Ja saps... Exàmens...

Ahir a la nit sortires al meu somni. No foren més de 5 o 10 minuts. Amb el teu monyo arremolinat, eixos ulls verds com l'herba i eixe somriure que treia loqueta a la Txell, diga ella el que diga. Només passares per saludar, digueres. Per a desfer-me el pel i demanar-me foc. Anaves, com sempre, sense afaitar... Va ser bonic. Em despertí just després que t'anares. Plorant...

Vull dir-te tantíssimes coses que mai no t'he dit... Ara no tinc ningú que es quede fins a les cinc parlant al skype amb mi de teories absurdes (saps que ho dic per la resta, però tu i jo sabem que podria ser cert) sobre quasi qualsevol cosa. I ho trobe a faltar.

Això exactament era el que volia dir-te, somriure bonic... Te trobe a faltar. No tots els dies, ni tan sols totes les setmanes. Crec que hi ha alguna cosa a dins de mi que t'amaga de tant en tant... Encara em "fas mal", saps?

Espere que estigues bé, on vulga que sigues... I somriu sempre, així la resta també estarà bé.

Mil petons, un abraç ben fort (d'aquells que fan mal i tot) i un nyasple, ros.

*Siento haber escrito en valenciano, ya sabéis que no suelo hacerlo, pero no podía hacerlo en español en esta ocasión. Disculpas si alguien se ofende por ello. (Hay traductores en internet, por si no entendéis lo que dice).